toni gomila, acorar

Espectacle escrit i interpretat per Toni Gomila. Dirigit per Rafel Duran. Acorar és una reflexió sobre la identitat col•lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que -encara- existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d'una jornada de matances a Mallorca. I d'aquí el títol de l'espectacle. La d'acorar era una feina reservada al més expert, perquè no és gens senzilla de fer, i avui en dia ben pocs en saben. A partir d'un minúscul fet casolà, oferim una visió universal que provoca una reflexió en l'espectador sobre el seu món més íntim. Arribarem a la secreta intimitat de cadascú perquè allò que oferim és universal.

Reflexió que l'obra ens aporta sobre la identidat col.lectiva dels pobles, sobre lo que fa que encara existisca nostra comunitat. Sobre un món, rar, rar.

Presentació a VIMEO -E plan B de BTV on s'entrevista a l'actor.

La obra escrita e interpretada por Toni Gomila, dirigida por Rafel Duran y producida por Produccions de Ferro, se estrenó en 2011 y se ha convertido en un éxito teatral como ha habido pocos en nuestras islas. Acorar ha recibido varios premios, entre ellos los de Mejor Actor, Director y Espectáculo, concedidos por la Asociación de Teatros y Auditorios Públicos de las Islas Baleares

Ja podeu trobar l'edició impresa d'ACORAR a les llibreries de Palma. A partir de dilluns ho podreu fer també a les de la resta de Mallorca i a la Llibreria 22 de Girona. No us quedeu sense ACORAR, el llibre!

MArc Farras a Directa291 escriu:

Que ho fa, que els pobles existeixin? Fonamentalment, rituals i projectes

col.lectius, I també, no ens enganyem, estructures governamentals en consonància. 

Portada del llibre

A I'Europa moderna, no hi ha antecedents de cultures que hagin sobreviscut sense I'empara oficial. Per aixo, si més no, resulta sorprenent la vitalitat de les arts a Calalunya.

Acorar, una reflexió sobre la deriva de la identitat

mallorquina, acaba d'aterrar a Barcelona amb tots els números per

revalidar l’èxit obtingut a les llles i convertir-se en la revelació de l"any. L’avalen l’ofici de Toni Gomila, artífex de l’obra, la solvencia en la direcció de Rafa Duran i una pluja de premis.

La tria del títol és en si mateixa. reveladora. Acorar, en mallorquí vol dir clavar alguna cosa  al cor, donar el cop de gràcia. Aniquilar.  I aixo és el que fa Gomila: penetrar a les entranyes de l’illa i sacsejar-Ia sense compassió. I ho fa a tràvés d'una litúrgia ancestral: el sanifici del porc. L'eix de l’existència camperola mallorquina. Del xoc, ningú no en surt indenme. Ni polítics ni menestrals. Ningú.

Gom ila denuncia la  inanició d'un poble que és víctima de la seva

propia renúncia. L'avaricia i la camanduleria han triomfat sobre la

naturalitat i la tradición. La nafra cou i Gomila hi Ilença sal perquè

sentim els crits d'una terra que crema per dins. L,  alhora,  se'ns

revela un amor a l'illa que es desborda en tota la seva complexitat.

Un amor pur i contradictori. quasi irracional. I és aquest amor el que

fa palès el dolor per la perdua.

Gomila parla d'un temps Borrós, de quan la Ilet era llet i feia

tel i de quan els fills morien en néixer. No renalteix. Perque també

hi niaven miseries. Pero reivindica el valor de les arrels. D'aquest món

plistocenic, només en queden uns pocs exemplars_ La padrina, que 

guarda vora el foc un silenci talaiòtic: els arbres, les pedres,

l’aigua. Testimonis de segles d 'oprobis i d'oblits. Els seus descendents,

amb les butxaques plenes de doblers germànics,  s’han

fet un xalet fora vila i han desistit del combat.  I ara resulta que la

sobrassada es torna blanca. La metàfora perfecta de la renúncia a

I"essencialitat. La derrota. 

Acorar és d'una lucidesa radiant que desconcerta. Impacta i 

meravella a parts iguals. Estem davant del triomf de la

senzillesa i la força tel·lúrica de la paraula. Però, sobretot, del

teatre intel·ligent.

DEl Serfi Pàmies:

Toni Gomila es de Manacor, y esta condición prevalece sobre todas las demás. También es actor, aunque cuando lo ves por primera vez puedes imaginar que se trata de un importador jordano de pistachos o de un diseñador sardo de boinas posmodernas. Hace meses que, con toda justicia, vive la aventura del éxito con el monólogo Acorar, del que es intérprete y autor. Acorar es un sinónimo mallorquín de degollar y el acorador es el especialista que, los días de matanza, se encarga de matar a la bestia. Ahora, la hiperactiva librería Món de Llibres de Manacor acaba de publicar este texto y nos permite acceder a una reflexión cómica pero nada superficial sobre los cambios explícitos y metafóricos de unas tradiciones, una lengua y una manera de asumir el paso del tiempo.

Fuera del escenario, Gomila destaca por la coordinación entre gestualidad, mirada y voz. En el escenario lo ignoro, porque sólo lo he visto devorando una generosa paella y, disfrazado de barman, haciendo de maestro de ceremonias de una presentación literaria en la que ambos acabamos sorprendidos y extenuados. Leyéndolo, constato que Gomila explota las mismas virtudes que en la mesa: buen oído, interés para detectar la sorpresa y la paradoja, sensibilidad para reconvertir la inseguridad en combustible creativo y pasión por la discusión, especialmente cuando no lleva a ninguna parte. Por escrito, acumula arrebatos de lirismo, osadía filosófica, observación sociológica y el humor de los que intuyen que, en ocasiones, la distancia más corta para llegar a la comicidad es la ironía.

El espectáculo Acorar ha sido y es un éxito. Los que entienden de teatro hablan de mallorquinidad relativizada y de temeridad antropológica. Tienen razón. Para describir las contradicciones y servidumbres del progreso, Gomila se agarra a la metáfora de la sobrasada blanca, a los colorantes que mantienen su prestigio cromático y a todas las veces que, para sobrevivir, un país tiene que venderse el alma al diablo (alemán o euroburócrata). Gomila también se refugia en los prodigios de una lengua exuberante, pensada para aislar (y vacilar) a los forasteros y hacerles comprender que a los que dominan sus secretos no les preocupa la facilidad, una lengua que se enriquece con variedades infinitas de sinónimos y malabarismos fonéticos. Y nos regala frases que, incluso cuando no acabas de comprenderlas, puedes saborear durante horas ("No deixis llobades i arriba an es cul des ribell" o "Cotxos arranquen i parteixen. Es ca, sadoll, ni lladra"). Todo este mundo que se pierde queda atrapado por Acorar, un texto de una melancolía intensa y contagiosa.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120309/54265692835/sergi-pamies-gomila.html#ixzz2BruYKWCj
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia