2a Sessió: Situacions d’autogovern nacional a Europa.
Anàlisi de tres models d’autogovern de comunitats europees davant el procés d’Unió
Article per la ponència.
1. Dos nous estats a Europa
2. Txèquia
3. Eslovènia
4. L’entrada a la UE
5. Aspectes interessants per a Catalunya
1. Dos nous estats a Europa
Europa creix! La “nova Europa” ja supera la UE. Ara comença a mirar tot el continent de manera global. Noves nacions mitjanes s’hi han incorporat com a entitats estatals.
Des de la nostra òptica a prop de l’Ebre no podem negar que tant Txèquia com Eslòvenia han format històricament part de l’Europa coneguda per nosaltres: l'Europa de l’Oest (Paris-Londres-Berlín-Roma). És el món cristià, hereu occidental de la tradició de Carlemany, del qual Catalunya també formava part des de la Marca Hispànica.
Aquestes dues entitats tenen un punt afegit que comparteixen: són eslaves, com el 40 % de la població a Europa, i així ens poden servir de pont per a comprendre la part centreeuropea del nostre passat comú. Superat el desgel dels 42 anys de comunisme, han trobat camí a una Europa (Brussel·les) que els allarga la mà, però potser no els la dóna. Com són aquestes noves nacions després de 40 anys de comunisme? Jo hi he viatjat i m’hi he trobat com a casa. Totes dues tenen noves fronteres –mostra que Europa és una entitat dinàmica i que potser el marc estatal s’ha d’integrar en un rerefons més ampli.
A més dels canvis legals de tots dos nous estats, trobem la diversitat lingüística i cultural, una societat cohesionada que actua amb rapidesa sobre situacions de canvi, i un mercat laboral dinàmic. Tres variables a considerar en aquests estats.
2. Txèquia
Que sabem dels txecs? Té raó aquell acudit que diu que són alemanys que parlen txec? Podem iniciar el nostre camí cronològicament. Txecoslovàquia comença el 1918 amb el redisseny de la política de W. Wilson per a l’Europa de la postguerra: “l’Europa de les nacions”. L’estat txecoslovac va morir el 31-12-1992.
Praga va ser capital política innovadora per una entitat estatal eslava que no havia tingut cap connexió històrica anterior. Simplificant, en formaven parts dos territoris: món històric txec (Bohèmia a l’oest i Moràvia al sudest), i els eslovacs, que defineixen les fronteres a partir de la desfeta hongaresa. Inclou una minoria alemanya dins els primers i una d’hongaresa en els segons. Els acords de Munic van donar pas a una dura fase (el nazisme de 1938-45) i, a partir del 1948, el comunisme. En la primera fase es va generar la coneguda “qüestió dels sudets”, quan el territori txec va perdre la part de població alemanya que havia viscut segles en aquelles terres (2.5 milions de persones desplaçades quan només hi havia 3.2 milions de txecs!). La segona època va intentar crear una entitat bipolar autònoma que Moscú no va deixar créixer –primavera de Praga de 1968.
Pel que fa al passat, cal destacar la primera universitat en el món eslau (1348, Universitat Carolina de Praga) i la figura universal de Comenius al segle XVII. La revolució de 1848 desperta moviments nacionals a tota Europa i genera l’impuls de donar als txecs un lloc a Europa de nou, amb la represa de la llengua i del món cultural. La nova universitat del XIX deixa de ser en llatí (utilitza l’alemany) i dóna pas el 1888 a la universitat en llengua txeca. Trenta anys més tard tenim una nou estat al mapa.
La transició a un model capitalista ha estat molt pausada en aquests darrers anys, fins i tot els dramàtics 1990-92. 1989 va portar a Praga la “revolució de vellut” i un divorci anomenat de “paper de vidre”: dos pobles que no han sabut trobar un destí conjunt i que han preferit trobar-se com a iguals a Brussel·les. Els partits pro-occidentals han dominat la política liberal fins al 1996, amb el consegüent descrèdit de la privatització (fer dels ciutadans petits accionistes, 1995). La socialdemocràcia i els democristians no han assolit el paper de partits dominants, però la major part de la dècada l'estabilitat ha esta la nota dominant, tutel·lada en les dues legislatures per un president de l’alçada moral de Havel, que personificava la discontinuïtat amb el règim comunista.
3. Eslovènia
Què sabem dels eslovens? Quanta gent no distingeix eslovacs, eslovens, eslaus? Quan vam assabentar-nos de la guerra d’Eslòvenia contra Sèrbia, el juny del 1991, ens costava situar-la al mapa. Estrictament no eren els Balcans. Geogràficament, està situada als Alps Julians. Els Alps són també els de Suïssa, oi? Amb més morts periodistes que militars, aquells 5 dies van mostrar que les fronteres són renovables quan hi ha una població que lluita amb el diàleg. De fet, ja al desembre de 1990, un referèndum demanant la independència de Belgrad havia obtingut el 98% dels vots a favor. Aquell procés polític va quedar aturat amb la guerra, però efectivament ja havia començat abans.
Un polític representatiu: Kucan (1985-2002). Que el líder de la transició sigui el cap polític comunista (dues vegades) i aquest sigui elegit pel seu país dues vegades en democràcia indica que el senyor Kucan representa el seu poble. De partit únic a societat col·lectivitzada fins a estat d’economia liberal, en una transició admirable. Aquesta gent viu en un lloc petit i sempre ha tingut contacte amb el món de fora, especialment cap a l’oest.
El passat de l’òrbita germànica a la sud-eslava (s. X-XX). Hem oblidat -potser ningú no ens ho ha dit- que Eslovènia va ser el primer grup eslau que es va fer cristià (S. VIII). Dels cavallers de l’imperi va fer camí cap a Viena. Els Habsburg dominen un territori amb minoria de parla alemanya. Després de Napoleó va quallant una sinèrgia política: la intelligentsia eslovena comença a buscar força política a l’est quan els croates fan de pont amb els catòlics eslovens a l’oest i amb els companys de llengua, els serbis. Si el segle XX polític s’inicia al final de la Primera Guerra, ens trobem amb l’entitat estatal amb la qual Eslovènia apareix al mapa. El “Regne dels Serbis, Croates i Eslovens” canvia el nom al 1929 amb el redisseny més serbi de “Iugoslàvia”. Aleshores el paper dels eslovens és de simples acompanyants.
Trst (Trieste), la capital cultural eslovena, es perd dins del regne d’Itàlia (1917) i una ciutat mitjana com Ljubljana es convertirà en ciutat moderna. Ho podem veure si observem les fronteres entre 1904-54. Simplificant, Eslovènia ha hagut de patir un canvi de fronteres dues vegades: el plebiscit de 1919-23, per decidir si les zones del sud d’Àustria s’incorporen al nou regne eslau; i les fronteres occidentals a causa de l’expansionisme de Mussolini cap a l’est el 1922. La Segona Guerra Mundial acaba amb la recuperació per les tropes partisanes de Tito de la zona de Trst. Però la ciutat de Trieste queda sota bandera d’Itàlia el 1954.
La política del croata Tito divideix l’estat en 6 repúbliques i el trencament amb Stalin el 1948 dóna pas a la via iugoslava. Problemes d’autogestió porten a tres reformes constitucionals. L'economia eslovena funciona fins als anys 70 i, durant aquestes dècades, es crea una entitat molt cohesionada que permet que Eslovènia surti íntegra dels excessos ultranacionalistes de Belgrad en la dècada dels 80. Esdevé independent en juliol del 1991 i és reconeguda per Alemanya de seguida.
4. El reconeixement internacional. Nous membres de l’Otan i la UE?
L’accés de Praga i Ljubljana a l’ONU ja s’ha consolidat. Per Eslòvenia la fita mental de normalitat va ser classificar-se per a una ronda final europea de... futbol. Això és guanyar-se un lloc al mapa.
Brussel·les va rebre al 1992 la petició formal dels països centre-europeus (grup de Visehrad). L’escissió amb Eslovàquia no va canviar la sol·licitud de Praga. Eslòvenia s’hi va afegir ràpidament i pot complir els requisits abans que la resta de països de Visehrad (com Estònia i Malta). L’alternància democràtica en tots dos països permet entendre que la classe política ha assumit el cost d’entrar-hi. A Praga, el govern socialista de Zenan el 1997 va donar accés al poder a un govern d’esquerres, després d’una política liberal en l’aspecte econòmic. El govern liberal a Ljubljana ha suposat el retorn d’un emigrat a Sudamerica amb polítiques econòmiques liberals.
Aconseguir l’acquis communautaire de Brussel·les sembla possible a un any i mig vista. Problemes de minories (italians a Eslòvenia i roma a Txèquia) marquen petits punts en l’agenda dels governs. Adequar la legislació i l’entrada a l’euro sembla desitjable, amb només dos anys de presència als òrgans comunitaris. A més, el record dels fets del 1945 continua marcant l’agenda política dels dos països. Afrontar el passat, com va fer Alemanya al 1948, no ha estat possible amb un govern comunista, i la primera dècada de sobirania ha marcat altres direccions al debat polític. Tenir per veïna Àustria, amb Haiden, només ha fet que el problema dels nazionalisme torne a la taula de debat. Les lliçons de Le Pen a les eleccions presidencials ens diuen que l’Europa que alguns volen és la “pròpia”.
Un petit avís. Integrar-se en un marc nou té molts elements de colonialisme (occidental vol dir positiu i civilitzat). El complex de superioritat està sempre latent. La UE accepta noves sol·licituds. Un espai econòmic lliure com la EFTA (Noruega o Suïssa) ja seria suficient per no perdre sobirania.
5. Aspectes interessants per a Catalunya
Tot procés de desmembració estatal ha seguit una gènesi. Primer, el cas interessant d’Eslovènia. La societat eslovena va patir les agressions sèrbies de Milosevic i va rebre suport de totes les altres federacions, aïllant Belgrad cada cop més. Una premsa independent, uns valors pro-occidentals van fer trontollar el país de Iugoslàvia. El 1989, un judici a un periodista eslové va provocar la major manifestació als carrers des del 1945. Haver-li de fer un judici “en llengua sèrbia” va aconseguir unir el teixit més dinàmic del país: 1000 associacions li van donar suport. Tenir per referència Alemanya o Bèlgica en el tema de la Federació estatal permetia donar joc polític a les reformes internes. Les mines de Kosovo influien en el despertar dels eslovens. No estaven aïllats, eren solidaris i s’expressaven en els espais civils. En el cas txec, un dels problemes és la difícil qüestió del suport polític dels ciutadans, que després d’una dècada llarga de partits democràtics veuen la gestió de la classe política allunyada de la vida real. Si és convoca un referèndum per entrar a la UE pot guanyar l’opció del NO.
A la nova UE, tots som minoria. Caldran negociacions a moltes bandes. A partir de Niça, França ja ho ha entès (només són 55 de 340 milions). La visió europeista del segle XX que dominava la mentalitat catalana (París com a centre cultural) ha de donar pas a una obertura cap una Europa policèntrica, tant en valors culturals com d’intercanvi. La discussió de temes complexos generarà noves dinàmiques amb equilibris variables: nous blocs transversals hauran d’emergir: geogràfic (bloc nòrdic, etc.), de tamany (petits: Luxembourg et alii), de mentalitat (eslau, mediterrani), estat-regió-local (distribució de pressupostos).
Els espais informatius, les revistes dels quioscos s’han d’obrir al món. A la guerra de Croàcia, a Eslovènia es veia el telenotícies de Viena, Belgrad i Zagreb abans de donar la versió pròpia. Amb Cisjordània no tenim tanta sort. Com a exemples, les indústries de la llengua estatals/locals saben que Europa és un mercat cultural que s’ha de protegir (agents de distribució) davant de la pressió americana. La presència de films USA de segona qualitat continua a tota Europa. Saber més llengües, la difusió d’internet, el control de les indústries de la llengua per part del poder polític dins la nova Europa són ben rebuts per tots els ciutadans europeus.
La cohesió de totes dues nacions s’ha produït per diverses circumstàncies. Eslovènia no veia la independència possible al 1987 (un escàs 10%). Els txecoslovacs dubtosament haurien votat per l’escissió en un referèndum. Però la societat ha sabut mirar endavant i actuar coordinadament. Potser cal afegir que el sentit socialista de l’experiència post-bèl·lica els ha fet cohesionar-se internament.
La població és homogènia en tots dos estats. Parlen eslové uns 80.000 dins d’Itàlia. A Txèquia només tenim els roma –350.000- vinguts des d’Eslovàquia en els darrers 20 anys. Les tendències separatistes moraves no han tingut ressó a les urnes. A Ljubljana es va acceptar una gran població durant la guerra de Bòsnia (70.000 refugiats) que no va desequilibrar el país. Avui ja han marxat la majoria.
Dins dels respectius estats, a Txèquia o a Eslovènia la gent volia anar a viure. A casa nostra, “viure a Catalunya” sempre ha estat valorat positivament per la població que ha vingut des dels 1960. Les noves onades immigratòries cal integrar-les en aquest sentit. Ara ja no es tracta que estar al costat dels Pirineus ens faça estar més al cor d’Europa. Cal donar pas a altres actituds positives i integradores: valors del diàleg, societat acollidora, integració, que contrasten amb els valors “provincians” o propis de societat tancada.
Integrar les terres de parla catalana en un conjunt normalitzat és el gran repte cultural actual. La davallada de l’ús social del català pot anar separada del futur polític (cas d’Irlanda). València no ha de seguir l’exemple de Trst. Per a quan un quinzenal “Catalan News” amb periodistes d’aquí?
Amb més llengües petites a Europa, el cas català destaca més. Curiosament, aquest any passat ha estat l’any europeu de les llengües, a la UE. Què poc en sabem, de les llengües a Europa! Recordem que cap llengua es deixa d’usar perquè no l’aprenen els altres sinó perquè no la fem servir nosaltres.
El respecte a la llengua minoritària (eslovaca o eslovena) era una garantia legal en tots dos països més grans. A Espanya cal explicar-ho. El txec era una llengua “territorial” i marcada per una sèrie d’àmbits, però la majoria de la població no l’ha fet servir mai a Eslovàquia. Igualment, els eslovens han viscut dins un estat on el serbi era la llengua estatal, però ells s’han mantingut fidels a la identitat nacional per la llengua. A l’altre costat tenen l’alemany al nord i l’italià a l’oest. Avui en dia totes tres llengües són veïnes i estrangeres.
Les nostres societats canvien però no volen perdre qualitat. El liberalisme cal aprofitar-lo on ajude les persones. La globalització ha arribat a l’Europa central abans que a la UE (Hongria té una economia molt diversificada actualment). L’estat del benestar social o la seguretat laboral que oferia un país comunista no el podrem trobar en el món anglosaxó. Adaptant-se al canvi d’economia van aprofitar els mercats excomunistes en transició i també en un àmbit més global: fer negocis vol dir tant a Londres com a Nova York. Praga ofereix consell sobre com fer negoci amb les repúbliques ex-soviètiques. Ljubljana presenta una bona carta de conèixer el mercat dels països balcànics. Catalunya ha estat punta de llança econòmica moltes dècades i ha d’absorbir els canvis per seguir sent-ho.
Suggeriments per configurar un tema: “L’altra Europa”
* Central Europe Review
1999-2001, www.ce-review.org
* Davies, Norman
2000, Europe: a History
Excel·lent llibre que presenta “tota”Europa (est+oest) al llarg de 2000 anys d’història. D’agrair els índexos, especialment el de mapes no-estatals (S. XX), que no tenim costum de veure en obres del gènere.
* Kaplan, Robert
1993, Balkan Ghosts, trad. Fantasmas balcánicos (1999), Barcelona: Edic. B
Reflexió històrica per explicar la desfeta que tots hem conegut. Presenta un anecdotari ric i una visió negativa dels nacionalismes al sudest d’Europa. Una fresca lectura que no és antiotomana per se.
* Partal, Vicent
1991, La revolta nacionalista a l’URSS, València: Tres i Quatre
Visió encertada (i profètica) on l’autor presenta un panorama contemporani que aporta fets i opinions sobre una part d’Europa que ha estat notícia durant una dècada. Una fresca lectura amb una opinió positiva dels nacionalismes.
* Pozun, Brian J.
Shedding the Balkan Skin. Slovenia’s quiet emergence in the new Europe, llibre electrònic a www.ce-review.org
Una aproximació a aquest petit país d’Europa tan desconegut ahir com avui.
No comments:
Post a Comment