Situacions d’autogovern nacional a Europa- mirant cap a orient: Eslovenia i Txequia

Segones jornades de l’Opinió Catalana

L’autogovern en la Nova Europa. Eines per a la segona Transició

II Jornades, Sant Feliu de Guíxols - 10, 11 i 12 de maig de 2002.

L'Opinió Catalana convoca unes jornades per reflexionar sobre el país La localitat de Sant Feliu de Guíxols és, des d'avui fins diumenge, el centre de la reflexió catalanista al país. Durant el cap de setmana s'hi fan les segones Jornades de l'Opinió Catalana, organitzades per Opinió Catalana i l' Associació Catalana de Professionals, amb la voluntat d'examinar 'L'autogovern en la nova Europa: eines per a la segona transició'. A l'encontre, que s'obre avui al vespre amb una conferència del president del govern basc, Juan José Ibarretxe, s'hi han convidat 250 representants de la societat civil catalana, amb una especial representació de joves, perquè hi intercanviïn punts de vista i la seva visió del catalanisme i del futur del país. 

Partint del pressupòsit que no n'hi ha prou, amb l'autogovern aconseguit fa vint-i-cinc anys, per a expressar la identitat catalana actual, el debat d'aquest cap de setmana farà balanç del model d'autogovern català actual, analitzarà processos equiparables d'Europa (Escòcia, Noruega, Txèquia i Eslovènia) i proposarà perspectives de futur per al nostre país des del punt de vista polític, legislatiu i filosòfic. Les jornades es tanquen diumenge amb una conferència de l'antropòleg i escriptor valencià Joan Francesc Mira.

2a Sessió: Situacions d’autogovern nacional a Europa.

Anàlisi de tres models d’autogovern de comunitats europees davant el procés d’Unió

      2.2. Els casos de Txèquia i Eslovènia 

(Presentació oral a les Jornades)    Per el text de la ponència, clique aquí. 

Miquel Àngel Castillo

Bona Tarda. Jo sóc aquí present aquesta taula i en part és degut a què vaig haver d’anar a treballar a Polònia perquè allí parlen polaco i jo m’hi trobava una mica identificat. D’aquesta manera vaig entrar en contacte amb Europa però des de l’altre banda. No heu vist mai un mapa geogràfic de Polònia? Dintre del context d’Europa i ells fan una creu, un aspa i diuen mira on és el centre, ben bé aquí. I clar, això no ho havíem dit mai, havíem dit si Europa comença als Pirineus, i jo estava a la banda de baix, però jo tinc una idea d’Europa que era una idea d’Europa falsa. Si avui hem dit que havíem de contar totes les coses a la taula, podríem començar parlant d’aquesta.
Europa és una entitat que ha començat ja fa temps i que hi volem participar. Avui en dia hi participem com estats, però hi ha moltes maneres de participar dintre de Europa. Jo vaig arribar una tarda freda, allà l’any 89, molt freda, i en aquell moment en el Consell d’Europa potser hi havia 22 estats, ara he perdut el compte, potser algun dels presents sabrà però 42, 41 estem ja.... Vull dir que han passat ben bé tretze anys i en tretze anys ha canviat el panorama dels estats a Europa. Un panorama immobilista. S’ha vist la guerra freda, estàvem en un món perfecte. El meu cas de parlar no és de Polònia perquè s’ha cregut més convenient de parlar d’entitats petites i jo conec Txèquia perquè he tingut aquells contactes. A Polònia em vaig trobar una mica desplaçat. A mi la part d’Europa en la qual Polònia participava, jo la trobava molt estranya. Jo vinc d’aquí del Mediterrani. El concepte europeu d’acord, però a Polònia era un concepte una mica més cap enllà. Però en canvi a Txèquia m’he trobat molt més a gust, a nivell personal vull dir.  

Jo tinc amics, he viatjat molt i d’aquesta manera he fet una trobada vivencial dins d’Europa, he anat a treballar a Europa. No el concepte que vosaltres teniu d’Europa que és la Unió Europea, també caldria eixamplar una mica les mires que tenim del concepte d’Europa. A Brussel·les, avui en dia ja es parla d’un gran mosaic d’estats.

Per parlar del cas de Txèquia, que serà el primer que presentaré, necessitem una mica trencar aquesta visió estàtica. A nivell històric, i perdoneu ara les referències una mica per situar, passa la guerra aquella de Napoleó i el continent europeu diu “ei, això no pot funcionar, hem de fer alguna cosa”. I s’ajunten les cinc potencies europees, a saber, França, Alemanya (bé, Prússia), Rússia i l’Imperi Otomà i decideixen que això ha de funcionar molt bé. És l’època aquella que diuen, a nivell Europeu, de Metternich, primer ministre de Viena, que ell té molt clar que amb cinc entitats estàtiques poden funcionar. Després queden petits estats allà al nord, on queda allà Noruega i aquelles coses. A nivell petit poden haver varies coses, però queden cinc súper estats que garanteixen l’estabilitat del continent. Aquesta idea d’estatisme dóna pas a la que nosaltres hem conegut com a l’Imperi Austrohungar, que és la part que ens toca a la part de Txèquia. Txèquia forma part d’aquest petit món. Acaba la guerra amb Napoleó i és un estat que no té cap representació perquè forma part de la monarquia de Viena. Els Hausburg tenen una idea clara de l`estatisme però en un segle, només en un segle, funciona l’economia, hi ha el canvi de l’any 1848, i comencen a haver aquests moviments eslaus (una part d’Europa és eslava, nosaltres hem sentit parlar de Rússia, però hi ha moltes d’altres entitats que són interessants) i així Txèquia comença a tenir una gent que no és regionalista sinó que diu “nosaltres volem un parlament, volem una situació política, volem decidir el parlament que tenim a Viena i volem tenir una dieta aquí a Viena”. 

Aconsegueixen una Universitat l’any 1888, perquè volien dir que “si som part del món necessitem una universitat amb llengua txeca que funcioni aquí”. Mentrestant la universitat funcionava en alemany, portava un segle funcionant en alemany, i els txecs volen assumir la idea de progrés, d’Europa, del que siga. I han estat uns alumnes avantatjats. Fem el tall a la primera Guerra Mundial i aquí és quan comencem a parlar de l’Europa de les Nacions. D’aquest projecte d’Europa de les Nacions neix una cosa nova que és Txecoslovàquia. És una activitat que té una personalitat darrere. Aquí parlem dels grans protagonistes polítics de la transició a Catalunya, ells tenen un personatge que es diu Masaryk, primer president de la República, que té una visió política, que té un projecte que no es pot deixar de banda, que podríem traduir al català per allò del tema interessant europeu. És la visió d’un polític que vol fer un país i pel pragmatisme polític, que un polític ha de viure la realitat diu, hem de construir una societat txeca i eslovaca. A la primera constitució de 1918, quan acaba la guerra es crea aquest coixí eslau, aquí al mig, i en diuen el poble txecoslovac i la llengua txecoslovaca. Per què això no era un problema polític en aquell moment i ells van manifestar una unitat. Això ha tingut 74 anys d’existència i tots coneixem avui que Txèquia és un estat separat d’Eslovàquia. Potser parlar d’Eslovàquia seria més interessant perquè és una entitat petita, cinc milions, però m’ha semblat més interessant parlar de Txèquia. 

Com a entitat estatal ha sabut, tranquil·lament, dividir-se l’any 1992 en dos estats. Va ser d’aquelles divisions en que es diu si són tanta població tu tens tres tancs aquí i jo tinc dos tancs allà. Va ser una divisió paritària en relació a una quota de població. Vull dir que com a estat ha sabut respectar una voluntat política dels eslovacs i dels txecs. I això va passar quan a Europa acabava l’any 1989 de caure el Mur de Berlín. Tres anys d’eleccions democràtiques i la voluntat del poble ha manifestat que tenen un dret a l’autodeterminació, que volen fer un moviment cap aquí o cap allà. I han aconseguit separar-se i crear dos estats. La població ha assumit aquesta decisió, en aquest cas de Txèquia, amb decisió dels representants polítics. Potser després podrem parlar una mica més en detall d’aquesta divisió. I la sorpresa va ser que els eslovacs tenien un problema d’encaix dintre de l’estat a Praga i Txèquia va dir, bé, si el problema és d’encaix ara que ha acabat l’any 89, que estem en la primera transició política moderna del país, i tenim dos divisions de txecs que volen una economia que ha de canviar, llavors el president Havel, (que va ser el referent del país i encara ho és, que va ser el president dels txecoslovacs, després el president dels txecs), i Praga tenia el protagonisme polític en aquell moment de trencar amb el comunisme de l’any 89. 

D’aquesta divisió surt un país que ha funcionat aquesta dècada i amb una visió d’integrar-se a Europa. Milan Kundera, un dels intel·lectuals, que va haver de viure a París, hi va parlar, “el problema dels txecs és que nosaltres ens hem d’identificar com Europa del Est, perquè és políticament de l’Est l’Europa comunista. Geogràficament som al centre. Fes una ratlla de Berlín a Viena i has de passar prop de Praga. Però culturalment som d’occident, i això encara ho hem de repetir avui en dia”. I en aquesta integració a la nova Europa que és Brussel·les, que té un aspecte mercantilista, ells han passat del món enfonsat del comunisme del 89 a una dècada difícil políticament d’acceptar amb els nous canvis econòmics, això de la globalització que aquí parlem i que ara entrarem, ells hi han entrat a l’any 89. (El que sembla més reeixit d’aquests països és Hongria, que té un 25 % de negocis amb la Unió Europea, la resta amb el món, això és un exemple d’obertura al món). I aquesta situació l’ha hagut d’acceptar la població que diu que políticament vam estar presents al carrer l’any 89 per això del dinamisme ciutadà que cal viure al carrer, però que ara, a les eleccions de l’any 2000, a la primera elecció al Senat, per convertir la Camera Legislativa perquè fos de Representació Territorial, hi va participar només el 30 % de la població perquè coincidia amb unes eleccions locals. A la segona ronda va votar només el 20 %. Vull dir que el desencant polític de Txèquia s’ha viscut en deu anys. Ells han vist que els polítics han volgut ocupar un aspecte de professional de la política.. I això és la missió que tenen dins d’Europa. Ara, aconseguir ser membres de l’OTAN, ja ho han aconseguit. Això de la política els ha portat aquí dins. El govern més lliberal que han tingut els primers cinc anys ha fet una política més d’esquerres. El govern políticament més socialdemòcrata o una cosa així, després, del 1996 en endavant, ha hagut de fer la política d’acceptar l’OTAN. I aquestes contradiccions es viuen allà, amb un nivell de vida que funciona més o menys, però el desencant polític hi és present. I això ho veus cada vegada que hi tornes.

I, de la part d’Eslovènia, que és la segona part que volia presentar ara, remarcar que és una cas més interessant. Eslovènia forma part d’aquest mosaic que va ser la zona que ara diem els Balcans,  però ells sempre han dit que no són dels Balcans. La representació d’Eslovènia va tenir lloc casi al costat de la guerra de Croàcia, que es parlava de guerra a Eslavònia. Doncs ja tenies tres coses noves al mapa: Eslovàquia, Eslavònia, Eslovènia. I ells, encara avui en dia, quan entres a la web del govern d’Eslovènia et diuen, “No som Eslavònia, no som Eslovàquia, som Eslovènia. Welcome to Slovenia”. Hi posen un mapa perquè sàpigues on és. Un país dels Alps. I ells intenten situar aquesta situació occidental, que l’hi passava igual havíem dit abans a Txèquia. Eslovènia viu el mateix que havíem comentat abans de l’Imperi de Viena. Just són a tocar. Faré un petit mapa visual. Si em perdoneu la distància, alguns no ho podreu veure. 

Només per dir, la primera cosa que es pot veure aquí és que és un país de muntanyes, hi ha una plana per aquí, aquí dalt un riu al nord, i una plana, que és com la plana de Vic que és on està la capital, Vic i comarca, allí es diu Ljubljana. I tot el que resta és una zona ondulada i muntanyes i Alps allà al nord, que són Alps de 3000 metres, 2800, 2900. Ells tenen la idea  que són un país privilegiat. Jo quan he anat allà diuen, això no és Catalunya però s’hi assembla a quan parlen els catalans de Catalunya. Tenim muntanya, tenim mar, tenim bona cuina, sabem viure. Això que diuen que han viscut l’experiència vital, la joie de vivre dels francesos. També viuen al costat d’Itàlia, el dolce fare niente quan es necessita. I que han tingut la visió cultural de Viena, per a ells el referent ha estat sempre Viena a nivell cultural. Però Viena sempre ha jugat a separar-se d’Eslovènia. 

El territori lingüístic eslovè, això que diuen els països eslovens, com els catalans allà, va ser esquinçat a la banda del nord a Àustria. Va haver-hi un referèndum, els eslovens d’Àustria van decidir quedar-se dins d’Àustria després de la Primera Guerra Mundial. Els eslovens del sud sempre han dit, “ha estat una decisió política”. Avui en dia aquella gent ha desaparegut, han anat emigrant tots a Cleveland, Estats Units, que es parla anglès i es menja molt bé. La zona d’Itàlia, que és un altre país de la Unió Europea en el qual tenen problemes de convivència. Els eslovens dintre d’Itàlia són una minoria dins d’un país de la Unió Europea i no tenen cap dret visible. La capital d’Eslovènia ha estat Trieste, la capital cultural. Al segle XIX, a l’acabar el segle, Trieste vol fer la primera universitat eslovena, però la Primera Guerra Mundial trenca aquesta expectativa. Els nacionalistes italians aconsegueixen que Trieste quedí dintre d’Itàlia. En aquell moment era el port de la monarquia de Viena, tota família benestant tenia una casa no a Pedralbes sinó a Trieste (piazza della Republica, perfectes palaus austro-hongaresos), la part austríaca baixava allà. Doncs això va quedar-se dintre de la ciutat lingüísticament italiana amb minoria eslovena, però tot el hinterland, tota la zona al voltant, la visió que podeu tenir és la visió de València, de la que la gent diu, “és que a València parlen castellà”, però a tota l’horta es parlava en valencià fins  fa no rés. I això ha estat la visió de Trieste, que Eslovènia ha perdut el seu referent cultural de tot el romanticisme. La gent més preparada, las èlits culturals, han hagut d’adaptar-se a una ciutat allà a la “plana de Vic”, que era Ljubljana, que ha aconseguit tenir una universitat, integrar-se com una nova capital dintre d’un context de capitals d’Europa. 

I jo que venia de Cracòvia l’any 90, el primer viatge que vaig fer va ser el 89, passava allí els Nadals, a Eslovènia. Jo vivia a un país de l’est, vaig haver de baixar recte al Mediterrani. Una identitat que tens, que aquí la gent quan parla d’identitat diu, “et sents més català que castellà”, et sents més això. Dóna la sensació de com t’identifiques. La relació és això, de Mediterrani per una banda, Pirineus per un altre banda, Europa per un altre banda. I sempre et diuen si et sents espanyol respecte a Madrid. No existeix el concepte també ibèric, que és una relació que tenim aquí. 

Doncs, aquesta sensació d’identitats els eslovens, jo sempre que els he vist, han dit, “jo, iugoslau”. Els que havia conegut abans de la independència, “iugoslaus” era un sistema que els englobava. Els txecs sempre s’identificaven com a txecs. Els eslovacs com a txecoslovacs, això sempre sembla que a la minoria l’hi agrada ajudar-se, no? 

Doncs, per acabar amb el tema polític d’Eslovènia, Eslovènia viu en aquest estat des de la Segona Guerra Mundial. I aquest estat plurilingüe que és dels serbis, els croates i els eslovens, capital Belgrad, tot gira des de l’òrbita de Belgrad, però ha funcionat. Econòmicament va tenir problemes però, després de la Segona Guerra Mundial, amb Tito, l’economia eslovena funciona als anys seixanta, funciona als anys setanta. Tito va tenir l’opció política, com va tenir Espanya, d’integrar-se a la Unió Europea. Si Iugoslàvia hagués entrat dins de Brussel·les no tindríem ara la guerra de Bòsnia. Ell no va veure, cap d’ells no decideix fer el successor, llavors va decidir que ja s’apanyaran després quan jo marxi. I així els hi va anar. 

Eslovènia ha aconseguit separar-se políticament per una sèrie de circumstàncies polítiques que han sabut jugar en aquell moment. Ells van tenir una cohesió als anys seixanta social dintre del món comunista. Una cosa és que tots passem pel mateix tipus de penalitats, el mateix tipus de vida, el mateix tipus de..., iguala. Doncs aquesta dècada dels seixanta va fer que els eslovens es sentissin eslovens sense diferència, una acció coordinada. Arriba als anys vuitanta, sabem que ha mort Tito. Creix el poder polític a Sèrbia. Aquell senyor no tenia bigoti però se’n deia Milosevic. I va aconseguir forçar els extrems a nivell de la decisió de legislatura, el parlament federal, l’aplicació de lleis, no paguem la quota que toca a l’estat,... 

La representació de la federació de Iugoslàvia era més policèntrica, perquè també estaven els croates, que serien els bascs en aquest cas, els eslovens serien els catalans. Els croates es volien defensar, tenien un altre tipus de problemes amb l’estat. Però Eslovènia estava allà al nord i vivia ben tranquil·la. I d’aquesta decisió de l’any 1988, que hi ha el problema que tensa, tensa la corda Belgrad, Eslovènia aconsegueix comitès de solidaritat dins la república.  A la capital, els intel·lectuals a Belgrad defensen la causa d’Eslovènia, defensen que el que està fent Belgrad políticament no és acceptable. Les mines de Kosovo, que és quan es trenca la independència de les dos autonomies de Sèrbia, la resposta més potent cap el món vol dir que els eslovens no pagarem la quota que paguem a l’estat si no tenim autonomia les dues comunitats. Si els miners són abroncats allà a la mina no pagarem. Llavors hi ha una sèrie de negociacions de drets polítics fonamentals de les persones. Els eslovens cada vegada han de dirigir-se cap a una direcció contrària a Belgrad. Hi ha un judici a un periodista, la societat eslovèna ha de reaccionar. En aquest judici a Belgrad decideixen que es faci en llengua sèrbia. Eslovènia mobilitza tota la població al carrer, mil entitats cíviques participen a la gran manifestació des de la Guerra Mundial de l’alliberament dels partisans. 

L’any 90, la caiguda del Mur de Berlín és determinant aquí, fan un referèndum de perquè ells volen exercir el seu dret a l’autodeterminació. No diuen sobirania, no diuen que s’aniran de Iugoslàvia, però ja veuen les coses com un món possible. L’any 1988 no hi havia un 10 % d’eslovens que veiesin la independència possible. L’any 90, desembre del 90, fan un referèndum, 97 % a favor de la independència, que s’aplicarà quan la situació política ho permiti. Sis mesos més tard es declaren independents. Fan una guerra, la guerra d’Eslovènia que va durar sis dies. Moren cinc estrangers, pobrets. Civils, militars menys. I aquesta guerra amb quaranta morts, situació variable, acaba en la independència d’Eslovènia. 

Desprès tenim una dècada d’Eslovènia en el marc internacional. Va tenir el reconeixement ràpid de molts estats, sobretot Alemanya va reconèixer ràpidament aquest dret. I això marca la situació dins del nou marc de nous estats a Europa. Per a ells la visió de presència en el món ho han aconseguit quan han aconseguit participar en una final europea de futbol d’aquestes que hi ha vuit equips, jugaven contra, no sé, Holanda, França. Això és la representació finalment del món, perquè et veuen. Entrar a l’ONU era menys visible. Llavors, aquesta sensació de què participen i que com a aspiració política diuen, “si entrem a la Unió Europea volem tenir els mateixos drets que té Luxemburg, a nivell de representació i tot això. Ells són dos milions, Luxemburg mig milió o una cosa així. Bé, això podria ser suficient.