Bars de Manresa

A banda del que tots anem coneixent,  ens sobta la rapidesa amb que canvien els bars.


 Ara ja no es fuma i el café és molt car. També la societat, ja que això d'anar als bars encara és una afició sana. 
A Espanya la mitjana enguany  és de 158 cops/any. (198 el 2006!).


Algú una mica vell podrà recordar el text de "Bares que lugares tan gratos para conversar..." cançó de  Gabinete Caligari. 

A Manresa, com arreu, hi ha molt que parlar de bars. En tenim de tota mena i color (No ho dic pel Vermell). I és certa en el meu cas, ja que allà vaig conéixer l'Adam Majó. El bar: l'Havana, I és que hi havia prou bars que tenien relació amb les Amériques a Manresa. Un altre dia en parlarem, paralareu. A la mateixa plaça Gispert domnem la benvinguda al darrer nouvingut L'Alzina. Molta sort.

Diu l'Adam que "sense rumiar-hi gaire sóc capaç de recordar més de 20 bars de Manresa que ja no existeixen.

 Fa pensar."

Pots tu? Yes, we can.

Podeu associar els antics bars amb el seu carrer:




Fem-ne la prova: score:  8 points, excel.lent.


BARS_
Caravel.la  -  Farràs  - Caputxins   -  SArdana (SArdina/EXit)  - 
 Serrano   -Corona - Coronas  - La Seu  -  Lord King (Amalur) -
 L'Orquidea - L'esquella  - Spacial  -Bodeag Tomàs (Avi Tomàs) 


CARRERS: alguns carrer duplica!
Piques  -  Barcelona  - Escodines  - Talamanca -  Guimerà  - Barreres 
 - San Francesc  - Hospital - Vallfonollosa - Esquilets

Adam escrivia a regio7: als bars de Manresa que ja no existeixen.

* El Caravel.la, al carrer de Talamanca, d'on el Pere podia fer fora sense contemplacions un client si creia que duia la malastrugança causant d'un mal partit del Barça. 

l Farràs, un dels sis bars que hi havia hagut en aquest carrer de tres noms que fa de columna vertebral del barri de les Escodines. El Caputxins, una mica més amunt, malgrat el nom més aviat missaire, fou, en una època, la seu no oficial de la CNT a Manresa.  

La Sardana (després Sardina i encara més tard, breument, Exit) al carrer Hospital, dues senyores sense por darrere la barra, pòsters enganxats amb cel·lo i quintos. 

 El Serrano, al carrer de Sant Francesc, entrepans amb barres amples de mig, els van desallotjar urgentment un migdia i al vespre s'ensorrava tot l'edifici.  

El Coronas, al carrer dels Esquilets, amb un senyor amb bigoti a la barra, de quan els gais començaven a perdre la por.  

La Seu (després Amalur), al Vallfonollosa, actualment buit, abandonat i de propietat municipal.  

El Lord King!, al carrer de Barcelona, una barra petita, una pista també petita, reixes de ferro colat i, malgrat tot, el Place to go durant una bona temporada.  

L'Orquidea, a l'entrada del carrer Barreres, on ara hi ha la boca de l'aparcament, un exboxejador, l'amo, mantenia els clients a ratlla.  

El frankfurt l'Esquella, a l'entrada del carrer de Guimerà, de cop i volta va desaparèixer.  

L'Spacial, també al Guimerà, alumini i entrepans moderns, massa moderns, segurament. 

 I la Bodega Tomàs (després, l'avi Tomàs), al carrer de les Piques, l'últim celler amb degustació que quedava a la ciutat, fins que se'l van carregar. Havia tingut una màquina de fabricació casolana que torrava patates dins una mampara de plàstic transparent connectada a un tub que n'extreia els fums. 

Anècdota: Deien els avis del barri, i no és broma, que a principi de segle (passat), un dia que el tren de Lleida es va aturar una estona llarga a l'estació del Nord, a la Bodega Tomàs hi va aparèixer un es-tranger de faccions lleugerament orientals per fer-hi un mos. Pocs anys després, alguns dels presents van reconèixer l'individu en qüestió a les pàgines del diari, es feia dir Lenin i liderava una revolució a la Rússia imperial. 

És una llegenda improbable, ho admeto, perquè no hi ha constància que el líder bolxevic arribés mai a creuar els Pirineus, però el cert és que el període de l'exili (1900-1917) està poc documentat i que és sabut que s'entrevistà amb dirigents obrers de nuclis industrials de tot Europa, com els del nord peninsular que unia aquesta línia ferroviària.

El 5 maig d'enguany deia: 
 El Perdiu, a Sant Domènec, un cafè dels d'abans, amb un taulell llarg entrant a la dreta i moltes ganes de fer vermuts. 
La Gens que J'Aime, una mica més amunt, on hi havia hagut l'hostal Sant Domingo, un bar amb pretensions, amb un senyor que posava música, adolescents que ens hi passàvem la tarda i senyores que feien un tallat. 
El Waly-hay (o una cosa així), al Puigterrà de Baix, ambient hawaià!, poca llum, sofàs i còctels volcànics amb bengales incloses. 
La Granja, davant del Pius (aleshores l'insti nou), cigarretes a 10 pessetes, pega dolces i olor de fregit que t'emportaves posada. 
El Vicente, al carrer de la Mel, famoses patates braves. 
La Quadra, al carrer de Magraner, darrere El Sielu, carns a la brasa, peluts i un nom que sí que feia la cosa. 
El Bitxus, al Talamanca, bar de dia, inicialment, i bar de nit, nit, durant molts més anys. Un d'aquells llocs on et prohibien anar. 
El Salón Deportivo, als Esquilets, space invaders, futbolins, un soterrani per jugar al billar i un senyor amb cara de mala llet que bescanviava monedes de cinc duros. 
El Racó del Diable, amb un dimoni dibuixat al rètol, a la Muralla de Sant Francesc, molt més inofensiu del que el nom podria suggerir. 
Las Cuevas del Burrito, una mica més amunt però en un altre moment, a mesura que baixaves les escales desapareixien les ordenances, bona música, riscos excessius.
 La Vinya, al carrer de Viladordis, llarg mostrador a l'esquerra, dòmino i ambient de poble. 

El Kung fu, davant la sala Loiola, un quinto ràpid abans d'entrar al cineclub. 
El Deportivo, al carrer Cirera, gran nom, immillorable servei, morro de porc i partits del Barça.
 L'Antiguo Bar Sacramonte, a l'entrada del carrer del Camp d'Urgell, a tocar de la plaça Gispert, vins a trenta pessetes. 
El Berna, després Marsupilami, després Bonrollo, després Refugi i ara buit i abandonat a causa de la mala planificació municipal, parets de pedra i volta de canó, sofàs per magrejar en un principi i, després, concerts en directe quan a Manresa ningú no feia concerts en directe.
 La Gavina, al Barreres, tapes gallegues, preus gallecs i condicions d'higiene poc homologables.
 La Parrilla, on ara s'entra a l'aparcament dels Quatre Cantons, dues portes, barra d'alumini en forma de V i poca cosa més. 
El Sevilla, al Camp d'Urgell. 
El Magraner, al carrer del mateix nom. 
El Happy Night (uf!), al carrer de Cantarell. 
I el Txokoa, que ara ha tancat definitivament, cares llargues darrere la barra, macarrons, tetris, discos, conspiracions en veu alta i una taula llarga on no sabies mai al costat de qui acabaries. 
Sense rumiar-hi gaire sóc capaç de recordar més de 20 bars de Manresa que ja no existeixen.
 Fa pensar.