Espectacle escrit i interpretat per Toni Gomila. Dirigit per Rafel Duran. Acorar és una
reflexió sobre la identitat col•lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens
defineix, què és allò que fa que -encara- existeixi la nostra comunitat. El
text pren per excusa narrativa la descripció d'una jornada de matances a
Mallorca. I d'aquí el títol de l'espectacle. La d'acorar era una feina
reservada al més expert, perquè no és gens senzilla de fer, i avui en dia ben
pocs en saben. A partir d'un minúscul fet casolà, oferim una visió universal
que provoca una reflexió en l'espectador sobre el seu món més íntim. Arribarem
a la secreta intimitat de cadascú perquè allò que oferim és universal.
Reflexió que l'obra ens aporta sobre la identidat col.lectiva dels pobles, sobre lo que fa que encara existisca nostra comunitat. Sobre un món, rar, rar.
Presentació a
VIMEO -E plan B de BTV on s'entrevista a l'actor.
La obra escrita e interpretada por Toni Gomila, dirigida por Rafel Duran y producida por Produccions de Ferro, se estrenó en 2011 y se ha convertido en un éxito teatral como ha habido pocos en nuestras islas. Acorar ha recibido varios premios, entre ellos los de Mejor Actor, Director y Espectáculo, concedidos por la Asociación de Teatros y Auditorios Públicos de las Islas Baleares
Ja podeu trobar l'edició impresa d'ACORAR a les llibreries de Palma. A partir de dilluns ho podreu fer també a les de la resta de Mallorca i a la Llibreria 22 de Girona. No us quedeu sense ACORAR, el llibre!
Que ho fa, que els pobles existeixin?
Fonamentalment, rituals i projectes
col.lectius, I també, no ens enganyem, estructures
governamentals en consonància.
 |
| Portada del llibre |
A I'Europa moderna, no hi ha antecedents de cultures que hagin sobreviscut sense I'empara oficial. Per aixo,
si més no, resulta sorprenent la
vitalitat de les arts a Calalunya.
Acorar, una reflexió sobre la deriva de la identitat
mallorquina, acaba d'aterrar
a Barcelona amb tots els
números per
revalidar l’èxit obtingut a
les llles i convertir-se en
la revelació de l"any. L’avalen l’ofici
de Toni Gomila, artífex de l’obra,
la solvencia en la direcció de Rafa Duran
i una pluja de premis.
La tria del títol és en si mateixa. reveladora. Acorar, en mallorquí vol dir clavar alguna cosa al cor, donar el cop de gràcia. Aniquilar. I aixo és el que fa Gomila: penetrar a les
entranyes de l’illa i sacsejar-Ia
sense compassió. I ho fa a tràvés d'una
litúrgia ancestral: el sanifici del porc. L'eix
de l’existència camperola mallorquina. Del
xoc, ningú no en surt
indenme. Ni polítics ni
menestrals. Ningú.
Gom ila denuncia la inanició d'un poble que és víctima
de la seva
propia renúncia.
L'avaricia i la camanduleria han triomfat
sobre la
naturalitat i la tradición.
La nafra cou i Gomila hi Ilença
sal perquè
sentim els
crits d'una terra que crema per dins. L,
alhora, se'ns
revela un
amor a l'illa que es desborda en tota la seva
complexitat.
Un amor pur i
contradictori. quasi irracional. I és aquest
amor el que
fa palès el dolor per la
perdua.
Gomila parla d'un temps Borrós, de quan la Ilet
era llet i feia
tel i de quan els
fills morien en néixer. No renalteix. Perque també
hi niaven miseries. Pero reivindica el valor de
les arrels. D'aquest món
plistocenic, només
en queden uns pocs
exemplars_ La padrina, que
guarda vora el foc
un silenci talaiòtic: els arbres, les pedres,
l’aigua. Testimonis de segles d 'oprobis
i d'oblits. Els seus descendents,
amb les butxaques plenes de
doblers germànics, s’han
fet un xalet
fora vila i han desistit del combat. I ara
resulta que la
sobrassada es torna blanca. La metàfora perfecta de
la renúncia a
I"essencialitat. La derrota.
Acorar és d'una lucidesa radiant que desconcerta.
Impacta i
meravella a parts iguals. Estem
davant del triomf de la
senzillesa i la força tel·lúrica de la paraula. Però, sobretot, del
teatre intel·ligent.
DEl Serfi Pàmies:
Toni
Gomila es de Manacor, y esta condición prevalece sobre todas las demás. También
es actor, aunque cuando lo ves por primera vez puedes imaginar que se trata de
un importador jordano de pistachos o de un diseñador sardo de boinas
posmodernas. Hace meses que, con toda justicia, vive la aventura del éxito con
el monólogo Acorar, del que es
intérprete y autor. Acorar es
un sinónimo mallorquín de degollar y
el acorador es el
especialista que, los días de matanza, se encarga de matar a la bestia. Ahora,
la hiperactiva librería Món de Llibres de Manacor acaba de publicar este texto
y nos permite acceder a una reflexión cómica pero nada superficial sobre los
cambios explícitos y metafóricos de unas tradiciones, una lengua y una manera
de asumir el paso del tiempo.
Fuera
del escenario, Gomila destaca por la coordinación entre gestualidad, mirada y
voz. En el escenario lo ignoro, porque sólo lo he visto devorando una generosa
paella y, disfrazado de barman, haciendo de maestro de ceremonias de una
presentación literaria en la que ambos acabamos sorprendidos y extenuados.
Leyéndolo, constato que Gomila explota las mismas virtudes que en la mesa: buen
oído, interés para detectar la sorpresa y la paradoja, sensibilidad para
reconvertir la inseguridad en combustible creativo y pasión por la discusión,
especialmente cuando no lleva a ninguna parte. Por escrito, acumula arrebatos
de lirismo, osadía filosófica, observación sociológica y el humor de los que
intuyen que, en ocasiones, la distancia más corta para llegar a la comicidad es
la ironía.
El
espectáculo Acorar ha sido
y es un éxito. Los que entienden de teatro hablan de mallorquinidad
relativizada y de temeridad antropológica. Tienen razón. Para describir las
contradicciones y servidumbres del progreso, Gomila se agarra a la metáfora de
la sobrasada blanca, a los colorantes que mantienen su prestigio cromático y a
todas las veces que, para sobrevivir, un país tiene que venderse el alma al
diablo (alemán o euroburócrata). Gomila también se refugia en los prodigios de
una lengua exuberante, pensada para aislar (y vacilar) a los forasteros y
hacerles comprender que a los que dominan sus secretos no les preocupa la
facilidad, una lengua que se enriquece con variedades infinitas de sinónimos y
malabarismos fonéticos. Y nos regala frases que, incluso cuando no acabas de
comprenderlas, puedes saborear durante horas ("No deixis llobades i arriba
an es cul des ribell" o "Cotxos arranquen i parteixen. Es ca, sadoll,
ni lladra"). Todo este mundo que se pierde queda atrapado por Acorar, un texto de una melancolía
intensa y contagiosa.
Leer más: http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120309/54265692835/sergi-pamies-gomila.html#ixzz2BruYKWCj
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia
