Tot està a un clic dels botons: to click-cliquear-clicar

Escribia Magi Camps a la Vanguardia,  (un diari d'avantguarda since 1881 ja aleshores aspirava aconseguir l'alcaldia de Barcelona)

L'engranatge bilingüe. a l'esquerra, Magí Camps, redactor en cap d'Edició i responsable lingüístic 

de les dues versions, envoltat del seu equip de periodistes i filòlegs

L'edició en català no serà una traducció automàtica i directa de La Vanguardia en espanyol, ni aquesta segona serà l'original, segons informava fa unes setmanes Magí Camps Martí, responsable de la nova edició en català.

Per fer un tast del dia a dia,  sobre com fer una edició bilingüe   Un vuelco electoral que en català genera dubtes... tomb? regirada? viratge? rebolcada?... And the winner was... llegim a M. Serra  si voleu saber l'opció triada. Tot està a un clic dels botons. Podeu entretenir-vos per veure com d'allunyades estàn la doble versió (16/05/11) i veureu que mica male no sempre s'ha de seguir la dita Traduttore, traditore)- Esteu d'acord?   

Versión en español: 
A un clic de los botones

El verbo 'apretar' no es normativo en catalán pero goza de una potente implantación ... El Institut d’Estudis Catalans sí recoge clicar: “Pitjar un botó del ratolí d’un ordinador...”.

Así, si apretamos un botón, en catalán el pitgem o premem; si apretamos los dientes, serrem les dents; si el sol aprieta, es que el sol pica; si la ropa nos aprieta, es que la ropa ens engavanya o ens tiba; si son los zapatos que aprietan, es que les sabates ens van justes o justegen; si apretamos a correr, tendremos que arrencar a córrer; si damos un apretón de manos, fem una encaixada; si alguien aprieta los tornillos, colla els cargols; si hay que apretarse el cinturón, ens l’haurem d’estrènyer; y me dejo algunas. 

Todo eso, claro, es muy bonito sobre el papel y aún  muchos hablantes emplean ese abanico de expresiones sin problema. Pero también es cierto que allí donde hay quien prem, pitja, serra, pica, tiba, engavanya, justegen, arrenca, encaixa, colla o estreny, hay quien coge el atajo del castellano y todo lo apreta.

Versió en català: A un clic dels botons

Encara que sembli mentida, aquest verb (apretar) no és normatiu en català, i hi ho dic així perquè hi té una potent implantació ...   L'Institut d’Estudis Catalans ja recull aqust sentit: “Pitjar un botó del ratolí d’un ordinador...”.

Així, si apretamos un botón, pitgem o premem un botó; si apretamos los dientes, serrem les dents; si el sol aprieta, és que el sol pica; si la ropa nos aprieta, és que la roba ens engavanya o ens tiba; si són los zapatos que aprietan, són les sabates que van justes; si apretamos a correr, haurem d'arrencar a córrer; si damos un apretón de manos, farem una encaixada; si alguien aprieta los tornillos, es que colla els cargols; si hay que apretarse el cinturón, caldrà estrènyer-se el cinturó; i encara m'en deixo.

Tot això, esclar, és molt bonic damunt del paper i és cert que molts parlants tenen ben vives aquestes expressions. Però també és ben cert que allà on hi ha qui prem, pitja, serra, pica, tiba, engavanya, justegen, arrenca, encaixa, colla o estreny, hay i ha qui agafa la drecera del castellà i tot ho apreta.

El Magí Camps cerca l´ús de la llengüa, llegiu aquest article seu: Volem virus catalans sobre els xibòlet, ( de transcripció d'un terme hebreu).

PD: per veure allà de les dues llengües, la gran tasca del Victor Pàmies. a Raons que rimen.

Divertimento lingüístico

El Toni Coromina, un bon paio de Vic, ens proposa aquest “Divertimento Lingüístico” al Vanguardia (12/04/2011)

Alfondo Subidas Almendro, hijo de Huesocaro y Marycielo, nació en Fortaleza enloquecida del Pedrusco, donde su padre (oriundo de San Baudilio del Merluzanar) y su madre (nacida en Vírgenes) se establecieron finiquitada la guerra. Al fondo era un chico un poco rebota-mostradores, catacacerolas y extravia cachorros.Por eso, su madre siempre le espoleaba: ‘¡Venga, arriba y gritos! ¡Pecho y huevos! ¡Adelante los blandones!’.

 Pero a él, piernas ayudadme, sólo le gustaba ahuyentar la niebla por los bosques de las Zorrerías y leer los libros de José Llano. De hecho, era un letralesionado, sueñatortillas, lamehílos, barriga-gozosa y cabeza de truenos. Entonces, Marycielo le decía: ‘¡Al fondo, dame un golpe de mano, que lo más fresco está en el fregadero!’.

Tanto mismo, él parecía tocado del hongo, ronalmorzaba, hacía el llorapoquitas y contestaba que le hacía daño el ojo de piojo. Toda la vida fue un defecadudas que se limitó a hacer la vive-vive y nunca quiso menear las cerezas. Hasta que un buen dia hizo el fin de Excreta-tirantes”

Per si voleu veure l'original:

Alfons Pujades i Ametller, fill d’Òscar i Maricel, va néixer a Castellfollit de la Roca, on el seu pare (originari de Sant Boi de Lluçanès) i la seva mare (nascuda a Verges) es van establir acabada la guerra. L’Alfons era un vailet una mica salta-taulells, tastaolletes, esgarriacries i caga-dubtes. Per això, la seva mare sempre l’esperonava: ‘Vinga, amunt i crits! Pit i collons! Endavant les atxes!’ Però a ell, camesajudeu-me, només li agradava escampar la boira pels boscos de les Guilleries i fullejar els llibres de Josep Pla. De fet era un lletraferit, somniatruites, llepafils, panxacontent i cap de trons.

Aleshores, la Maricel li deia: ‘Vinga, Alfons, dóna’m un cop de mà, que el mes fresc és a l'aigüera!’. Tanmateix, ell semblava tocat del bolet, rondinava, feia el ploramiques i contestava que li feia mal l’ull de poll. Tota la vida va ser un caga-dubtes que es va limitar a fer la viu-viu i mai no va voler remenar les cireres. Fins que un bon dia va fer la fi d’en Caga-elàstics”.

.