D’aquesta època de finals del segle XIX daten els primers intents seriosos de convertir el xinès en un pinyin romanitzat <11>.
El primer xinès en proposar un sistema d’alfabetització per les llengües de Xina va ser Lu Zhuangzhang (1854-1928). Als 21 anys va anar a Singapur on va estudiar anglès, on quatre anys més tard va ajudar a un missioner a compilar un diccionari bilingüe. El seu Yimu liaoran chujie (First Steps in Being Able to Understand at a Glance), es va publicar a Amoy el 1892 i n’és una bona mostra de com podria ser.
L'any 1896 Shen Xue's (1871-1900), un estudiant de medicina preocupat per no poder expressar en xinès el que sí podia en anglès va escriure un assaig defensant l'avantatge de la grafia occidental segons conta Hayhoe. Va traduir una part i Liang Qichao li'l va publicar al seu diari, Temes d'actualitat. En ell exposava que una vida d'estudi als clàssics fa que són pocs els que tenen accès a l'educació. Després d'una estada per exili al Japó va imitar el silabari Kana creant un sistema sil·labic, el Guanhua zimu (Lletres del Mandarí) . El darrer any de la seva vida <12> va publicar el llibre Guanhua hesheng zimu (Lletres per combinar el so del Mandarí - 官話合聲字母).
En abril del 1913 s’acordaren fer 39 símbols que van ser nomenats Chu-yin Tzu-mu (Alfabet fonètic). El 1930 es va aprovar que no suplantarien els caracters i eren una mera manera d’aprendre la pronúncia de la llengua correcta.
Els sistemes de romanització havien de ser complementaris a l'escriptura dels caracters. Tenim el 1919 el Zhùyīn Zìmŭ (transcripció alfabètica) <13>. Per mostrar la dificultat de l’estudi de la Xina fins avui, que només fa una dècada que s’ha imposat el pin-yin, així per veure com el peculiar Wade-Giles sistema s’ha mostrat com el millor aportem la nota dels editors de THE CAMBRIDGE HISTORY OF CHINA, Volum 12, en el seu pròleg del 1983 (el subratllat es meu):
This system, known as pinyin, one hopes may bring uniformity into a formerly chaotic situation, in which the sinologists of each foreign power had devised their own national systems of romanization - English, French, German, Russian, etc. In the English-reading world the Wade-Giles romanization after the turn of the century gradually became accepted for scholarly work, despite its idiosyncrasies … [and] became by 1949 the most widely used system, enshrined in countless reference works, official documents, and the general literature of the field. [… ] Moreover, because of the foreign presence in China, the historical record is partly non-Chinese. It is for this reason that Wade-Giles is still the dominant system in some of the sources and in the research tools of the period covered in this volume - that we continue to use it here. The use of the new pinyin system in this volume would greatly complicate the work of researchers.
A la llengua parlada canvia entre el mandarí i el cantonès. Un personatge com Chian Kai-shek , ens pot mostar la dificultat de transcriure romanitzat la llengua escrita <14> .Va néixer com Chiang Chung-chen (sistema Wade), o Jyang Jung-jen (sistema Yale).
<13> Zhùyīn Fúhào (‘transcription of sounds’), the system shown on the right of the others above, is called Bopo mofo, colloquially, after the first four letters of its alphabet. It […] was intended to serve as a fully fledged writing system. It was inspired by the Japanese ‘kana’ system, whose symbols derive from characters rather than Roman letters. Bopo mofo symbols have the advantage of looking Chinese and of not suggesting any particular English (or other language’s) sound values.
<14> (Crozier, 1976: xiv) ho explica clarament: “the Cantonese pronounce it (in Yale) Jyang Gai-she’. … A Mandarin speaker reading out the characters taht correspond to Chiang Kai-shek would pronounce them Chiang Shieh-shih (in Wade) and Jyang Shye-shr (in Yale).
No comments:
Post a Comment